Global Super Court

Imagina un tribunal privat i global que permeti a les empreses sotmetre els països a la seva voluntat. Posem l’exemple d’una nació que intenta processar un CEO (director executiu) corrupte o prohibir que una altra empresa emeti contaminació perillosa. Imaginem que una empresa pogués recórrer a aquest tribunal i demandar a tot el país per haver-se atrevit a interferir en els seus beneficis, exigint centenars de milions o fins i tot milers de milions de dòlars com a compensació.

Imagina que aquest tribunal és tan poderós que les nacions han de prestar atenció als seus errors com si provinguessin dels seus propis tribunals suprems, i no hi hagi forma d’apel·lar. Imagina que el tribunal opera sense restriccions pels precedents i sense cap supervisió pública important, i que sovint manté els seus procediments i les seves decisions sota secret. Que les persones que decideixen casos pertanyen en gran part a l’elit d’advocats de les empreses occidentals, i que aquests tenen un gran interès en l’ampliació de l’autoritat del tribunal, ja que es beneficien d’ella directament, esdevenint jutge i part a alhora. Que alguns d’ells, mig en broma es refereixen a si mateixos com “The Club” o “La màfia”.

Imagina que les sancions que aquest tribunal ha imposat han estat tan aplastants – i les seves decisions tan impredictibles – que algunes nacions no s’atreveixen a arriscar-se a un judici, perquè temen que se les amenaci amb una demanda que les obligui a oferir grans concessions, tals com ara revertir les seves pròpies lleis o fins i tot eixugar les penes dels condemnats.

Aquest sistema ja està funcionant i opera a portes tancades en edificis d’oficines i sales de conferències a ciutats de tot el món. Conegut com ISDS (investor-state dispute settlement), està definit en una vasta xarxa de tractats que regeixen el comerç i les inversions internacionals, incloent-hi la NAFTA i l’Associació Trans-Pacífic.

Així comença ‘Global Super Court‘, un treball d’investigació periodística realitzat per Chris Hamby i publicat per BuzzFeed que explica com les empreses financeres han transformat el ISDS, que ha passat de ser un sistema de justícia, a convertir-se en un motor de benefici.

Què és el’ISDS

L’Arbitratge de Diferències Estat-Inversor (conegut per ISDS de l’anglès Investor-state dispute settlement) és un instrument de dret internacional públic creat durant la dècada dels 50 per atorgar a un inversor estranger el dret a iniciar un procediment d’arbitratge contra un govern estranger ( “l’estat amfitrió”). Aquest instrument va ser pensat per beneficiar tant a països en vies de desenvolupament ‘com empreses estrangeres que buscaven invertir-hi. L’objectiu inicial era que les empreses es beneficiessin d’un àrbitre just i neutral en casos com que un règim poc democràtic expropiés els seus béns o els discriminés a favor de les empreses nacionals. A canvi els països guanyarien inversió com a conseqüència de l’augment de confiança de les empreses.

En l’actualitat el sistema posa als països en una situació de desigualtat legal enfront de les empreses, atès que:

  • Només les empreses poden presentar una demanda a l’ISDS. Un país només pot defensar-se; no pot demandar a una companyia.
  • Quan les empreses interposen una demanda, els seus casos generalment es resolen davant un tribunal de tres àrbitres que sovint són advocats corporatius molt ben pagats que defensen casos d’arbitratge internacional. Aquests àrbitres tenen àmplia autoritat per interpretar les normes com vulguin, sense tenir en compte els precedents i amb gairebé cap supervisió pública.
  • Les seves decisions tenen un poder extraordinari. Els països estan obligats a obeir les sentències d’arbitratge internacional com si provinguessin dels seus propis tribunals més alts. I no hi ha apel·lació possible.

Una eina de xantatge al servei de les corporacions

L’ISDS és una eina sorprenent no només pel poder que te, i el secretisme de les seves actuacions – i en molts casos, de les seves decisions -. ¨Sinó que el més pervers d’aquest tribunal és que la desigualtat de l’Estat enfront a l’empresa està sent utilitzada per part de les empreses per extorsionar els Estats. Però com ho fan?

En primer lloc, les multes que els àrbitres poden imposar als Estats són catastròficament grans, tant que atendre les demandes d’una empresa, tot i que sembli l’opció més extrema acaba sent l’opció més prudent per a l’Estat, atès que un litigi pot arribar a ser sagnant per l’Estat.

D’altra banda, existeixen bufets d’advocats d’èlit que han ideat formes noves i creatives per dur a terme demandes davant de l’ ISDS, utilitzant-lo per tal de castigar aquelles nacions que limitin els seus guanys durant les crisis econòmiques, reformin normes tributàries i ambientals que els sigui desfavorables o persegueixin a executius acusats de crims. S’ha de tenir en compte que l’SDS és un terreny on els bufets poden fer diners, així alguns dels seus millors advocats arriben a facturar més de $ 1.000 l’hora.

L’amenaça d’accions legals ISDS és una arma temible, obligant a alguns dels països on aquestes empreses operen a cedir a les seves demandes.

Global Super Court

La investigació duta a terme per Chris Hamby ha durat 18 mesos i es basa en informes d’Àsia, Àfrica, Amèrica Central i els EUA .; s’han realitzat entrevistes a més de 200 persones; i la inspecció de desenes de milers de pàgines de documents, molts dels quals mai abans s’havien fet públics. S’hi mostra un nodrit ventall de casos d’Estats que han declinat denunciar empresaris per por de ser portats a la cort.

Aquí podeu trobar els enllaços de tota la sèrie:

Global Supercourt ISDS