El que hauríem de saber sobre Israel i la gestió de l’aigua

[En resposta a l’article de Jaume Abellana Puyol exposa el que “El que podem aprendre d’Israel en la gestió de l’aigua” (18/02/2018)]

L’accés a l’aigua és un dret humà. Per tal que les poblacions puguin gaudir d’aquest dret han de poder accedir a quantitats d’aigua suficients, segures, acceptables, assequibles i accessibles.

Aquest dret està reconegut de manera implícita en el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. Explícitament, el dret a l’aigua s’ha concretat en el Comentari General nº5 del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (CDESC, 2002) i en la resolució 64/292 de l’Assemblea General de Nacions Unides (2010). Segons el CDESC, “el dret humà a l’aigua és indispensable pel desenvolupament d’una vida amb dignitat humana”. Així, el dret a l’aigua és també un prerequisit per a la realització de la resta de drets humans.

Fa uns anys vaig passar uns mesos a Cisjordània. Sempre recordaré la setmana en què l’estat d’Israel va decidir tallar l’aigua. ¿Podríeu aguantar una setmana sense aigua, sense previ avís? Des de Beit Sahur, vèiem els assentaments il·legals israelians, amb les seves piscines, refrescant-se i remullant-se mentre gaudien d’aquell càlid estiu. Les palestines havien d’esperar el camió d’aigua embotellada, que pagaven 5 vegades més cara que la de la xarxa, per poder-se rentar les dents, netejar-se una mica o simplement beure aigua i cuinar.

A la zona on jo vivia, algunes cases tenien dipòsits prou grans per poder ajudar les veïnes a passar els primers dies. Però en altres zones, l’exèrcit israelià denega de manera sistemàtica la rehabilitació o accés als pous ancestrals dels quals moltes extreien aigua sense haver de dependre de la gestió israeliana. Quan l’aigua corria de nou a les zones urbanes, no oblidàvem que unes 200.000 persones de comunitats rurals no tenien mai accés a aigua corrent i que moltes es veien obligades a abandonar les seves terres per poder sobreviure. Una pràctica repetida per part de l’exèrcit israelià és la destrucció de les infraestructures relacionades amb l’aigua (pous, canalitzacions, depuradores, etc.), arribant a crear situacions de crisi humanitària i ambiental extrema a la Franja de Gaza i molt greu a Cisjordània. Això és un crim de guerra.

L’any 2009 els palestins consumien molt per sota dels litres d’aigua recomanats per l’Organització Mundial de la Salut. Segons Aministia Internacional, això es devia principalment a les “restriccions directes imposades per les autoritats israelianes”. Els israelians gasten 4 vegades més aigua de mitjana que les palestines que viuen a Cisjordània o a la franja de Gaza.

Quan Jaume Abellana Puyol exposa el que “podem aprendre d’Israel en la gestió de l’aigua” en el seu article a aquest diari (18/02/2018), torno a recordar aquells dies d’estiu, de solidaritat entre palestines, d’impotència davant d’una ocupació que utilitza un recurs bàsic, fonamental per a la vida, com a eina de guerra i de pressió política.

Amb els Acords d’Oslo, l’estat israelià va passar a controlar el 80% de l’aigua del territori de Cisjordània (inclosos tots els accessos al riu Jordà, les ribes del qual són zona militaritzada, i els aqüífers subterranis de Cisjordània). Actualment, el control és del 87%. Aquest control ha servit com a eina estratègica en l’ocupació del territori palestí. L’ocupació militar de Cisjordània fa que sota el Dret Internacional Humanitàri l’estat israelià sigui el responsable, com a potència ocupant, de proveïr un servei adequat i un accés a l’aigua que permeti el desenvolupament humà digne de les poblacions i la renovació de les reserves d’aigua.

De la mateixa manera, tot i que la Franja de Gaza té un aqüífer a la costa que permet l’abastiment de la població, el desviament de rieres procedents del riu Jordà han bloquejat la possibilitat de diversificar les fonts d’aigua a la Franja, fet que provoca estrès hídric a l’aqüífer coster i que no permet una correcta reposició per a les generacions futures i la preservació de l’ecosistema.

Els avenços tecnològics no sorgeixen en un buit eteri, sinó que són també fruit de polítiques i de contextos. Quan parlem de les grans innovacions tecnològiques oblidem que al darrera existeixen uns recursos, un context mediambiental, social i polític.

Abellana Puyol ens parla de la “superpotència agrícola, exportadora neta de fruita i hortalisses” que és Israel. No és cert. L’agricultura representa tan sols un 3% del PIB del país i un percentatge més petit pel que fa a les exportacions. Aquest sector té un pes molt petit en l’economia israeliana, però un pes enorme en el consum i l’exportació d’una aigua que necessita desesperadament la població palestina. I a més, ens amaga que aquesta agricultura s’ha creat sobre una terra netejada ètnicament amb l’expulsió de la població palestina, i amb una aigua conquerida als palestins i veïns àrabs. El colonialisme, l’ocupació territorial i l’apartheid ètnic també s’expressen en l’ús de l’aigua, i són crims de guerra i crims contra la humanitat. Abellan Puyol oblida, en la seva lloança tecnològica d’Israel, esmentar la il·legal apropiació de terres a Cisjordània per a camps i centres de producció agrícola. No ens parla del fraudulent etiquetatge de productes procedents d’assentaments il·legals, que pretén burlar una ja de per sí dèbil protecció europea davant d’aquesta violació del Dret Internacional Humanitari. No ens parla del setge a la Franja de Gaza, que dificulta l’entrada de tecnologia agrícola o de material per a infraestructures i gestió del sanejament o l’aigua potable.

La innovació i l’excel·lència tecnològica no són asèptiques. Lloar Israel com a “centre d’innovació i l’eficiència pel que fa a la gestió de l’aigua” ignorant que aquesta innovació es construeix sobre comunitats sense aigua, taxant preus abusius i discriminatoris, apropiant-se dels recursos naturals d’una població i territoris ocupats i, en definitiva, obviant la situació de sistemàtica vulneració dels drets humans, no contribueix a promoure la pau. Ans al contrari, oblidar el context socio-polític de la tecnologia tan sols serveix per a normalitzar una situació d’injustícia en la que l’aigua no hauria de ser, mai, un instrument per a dominar i exercir el càstig col·lectiu contra la població.

 

Blanca C. Febrer

Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània (ODHE)

 

 

  • Alazza, Nidal i al-Orzza, Amaya (eds.) (2017) Forced Population Transfer: The Case of Palestine – Denial of Access to Natural Resources and Services, BADIL Resource Center for Palestinian Residency & Refugee Rights, Setembre.
  • Amnesty International (2009) Troubled Waters-Palestinians Denied Fair Access to Water, 27 d’octubre. Accés: http://www.amnesty.eu/en/news/press-releases/all/israel-restricts-water-availability-in-west-bank-and-gaza-0427/#.Wo5-V7MiHcs (Consultat: 21/02/2018)
  • Assemblea General de Nacions Unides (2010) Resolution A/RES/64/292. Juliol.
  • Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (2002) General Comment No. 15. The right to water. Novembre.
  • Corradin, Camilla (2016) “Israel: Water as a tool to dominate Palestinians”, a Aljazeera, 23 de juny. Accés: http://www.aljazeera.com/news/2016/06/israel-water-tool-dominate-palestinians-160619062531348.html (Consultat: 21/02/2018)
  • Izquierdo Brichs, Ferran (2006) “Conflict and Management of Water Resources in International Law. The Example of the Basins of Palestine”. En Khatib, I., Assaf, K., Claeys, D. & Al Haj Daoud, A. (Eds.) Water Values and Rights (Proceedings of the International Conference on Water Values and Rights in Ramallah, Palestine, 2-4 May 2005). Jerusalem, Ramallah, Gaza, Palestine Academy Press.